932 114 791

Classes de piano: entrevista a Salvador Monzó, professor de Diaula


Per Susana Lladó
 

 

«L’amor és importantíssim en la música, i si algú ha de fer-lo arribar a l’alumne és el professor »

 

Salvador Monzó és pianista i organista, i professor de piano a Diaula des de fa 10 anys. Aquest músic porta la passió pel piano i per l’ensenyament d’aquest instrument inscrites en el seu ADN: procedeix d’una família de músics, la seva mare era professora de piano, als 16 anys va començar a codirigir amb ella una escola privada de piano a Sitges (Escola Montserrat Almirall) i, posteriorment, Aida Roger de la Penya, la seva dona i ell mateix es van embarcar en la gestió indirecta de l’Escola Municipal de Música d’aquesta localitat després de guanyar un concurs públic. «Tota la vida estudiant i ensenyant», m’explica, encara que la veritat és que, de forma paral·lela a l’ensenyament, ha desenvolupat tota una trajectòria com a concertista solista: és pianista de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, organista de l’ermita del Vinyet de Sitges i ha actuat en nombrosos concerts per tot Catalunya. Quan arribo a l’escola per entrevistar-lo, el trobo tocant un magnífic piano de cua: un Steinway & Sons que és seu, que ell mateix va restaurar en el seu moment i del que en té cura personalment. En acabar la conversa, i mentre li faig les fotografies, interpreta Clar de lluna, de Debussy: un regal que m’evadeix de l’enrenou del dia.

Quan vas començar a tocar el piano?

A causa de la professió de la mare, em passava el dia escoltant tocar. Als sis anys li vaig dir que en volia aprendre, però la meva mare no tenia temps per ensenyar-me’n, érem cinc germans i l’escola que havia fundat li exigia molta dedicació. Així que vaig començar a aprendre’n sol, fins que la meva mare es va adonar que hi tenia facilitat.

La teva mare ha estat la teva referent

Sí, sóc l’herència de la meva mare, encara que m’he format amb més de 30 professors de tot el món. Ella em va ensenyar a perseverar, a no llençar mai la tovallola amb el piano perquè val la pena fer l’esforç que requereix aprendre a tocar-lo bé.

A quina edat es pot començar a estudiar piano?

Crec que no hi ha una edat concreta per començar. Habitualment, jo començo amb alumnes a partir dels 6 anys, quan el nen ja té formades una sèrie d’estructures (no és per la capacitat d’atenció, perquè a aquestes edats les classes es basen molt en el joc). No obstant això, depèn de cada nen, del seu desenvolupament neurològic i de com connectis amb ell. Tinc un alumne que va començar amb 4 anys i el procés d’aprenentatge ha anat molt bé des del principi.

De què depèn que el procés d’aprenentatge vagi bé?

Crec que és imprescindible connectar bé amb la persona, amb l’alumne. Això és el primer que faig: conèixer-lo i generar una relació de tu a tu. És a dir, en cap cas transmetre la idea que el professor està per sobre l’alumne, sinó fer-li sentir que estem fent alguna cosa junts i que això ens nodreix a tots dos, que els dos ens nodrim amb l’aprenentatge. Si et sóc franc, em dona molt bons resultats! Sóc la persona més feliç del món quan els alumnes entren corrent a classe i se’m tiren literalment a sobre per donar-me una abraçada!

Des del punt de vista pedagògic, com creus que s’ha d’ensenyar aquest instrument?

Per a mi hi ha tres pilars fonamentals en l’ensenyament musical: el sentiment, l’amor i la connexió entre les persones. A partir d’aquí podem utilitzar molts mètodes i metodologies de treball depenent de cada alumne, perquè no crec que hi hagi un únic mètode per ensenyar aquest instrument. De tota manera, si no es donen els 3 pilars que t’he comentat, cap mètode ni metodologia funciona.

«D’entre totes les arts, la música és la més etèria, la més abstracta: no pots veure-la ni palpar-la, cal sentir-la amb l’ànima».

 
Classes de piano: entrevista a Salvador Monzó, professor de Diaula

Com són les classes de piano amb els més petits?

Amb ells utilitzo el joc com a mitjà. Per exemple, per ensenyar-los a articular, la qual cosa és molt important en l’aprenentatge d’aquest instrument, no utilitzo el piano, sinó una pilota: els la llanço perquè s’acostumin a col·locar els dits cap amunt. Perquè aprenguin a reconèixer les notes, els faig donar voltes al voltant del piano i els vaig dient «Ara toca un do», «Ara un fa», etc., i així van agafant habilitat i rapidesa. Un cop han adquirit cert nivell de coneixement, llavors treballem tant el llenguatge musical com la tècnica.

És a dir, comencen a tocar sense haver estudiat encara solfeig

Sí. Abans havies d’estudiar 3 o 4 anys de solfeig abans de començar a tocar una tecla. Això ha canviat: es comença a tocar des del primer dia. Si a un nen de 4 anys li escrius notes en un pentagrama no t’entendrà! I es desmotivarà.

I amb els que són una mica més grans?

A partir de cert moment, amb alguns alumnes utilitzo el mètode del pedagog Gregory Kurtág, que t’ensenya la simbologia contemporània. Són peces molt divertides que els permeten tocar tot el teclat. Altres vegades, hem començat amb una posició fixa i anem obrint fins a les posicions extremes. A cada alumne cal donar-li el que pugui assimilar en aquest moment. Un bon pedagog ha de saber adaptar-se a cada alumne. No pots dir «El meu mètode és aquest i per aquest tub passeu tots». Per a mi, l’imprescindible és saber transmetre’ls la passió i l’amor per la música, encara que això requereix posar tota la teva energia en cada classe. Jo arribo a casa rebentat, però feliç!

No obstant això, l’aprenentatge requereix certa disciplina, com aconsegueixes inculcar-la sense renunciar a l’aspecte lúdic?

És una pregunta molt interessant perquè hi ha d’haver el feedback entre el professor i l’alumne, però, alhora, cal aconseguir que siguin independents. I per això cal donar-los eines que els ajudin a assumir la seva responsabilitat. Alguns alumnes venen a passar-s’ho bé i ja està, potser perquè en els estudis d’ensenyament obligatori se’ls exigeix molt o perquè es plantegen el piano com una assignatura extraescolar. Això últim és un problema a casa nostra: l’ensenyament de la música hauria de formar part dels programes reglats, de tal manera que una persona acabés el batxillerat sabent tocar un instrument, sabent llegir una partitura i tenint certs coneixements sobre la història de la música , l’estètica i els referents socials i artístics de cada època.

A Diaula, com es fomenta la responsabilitat dels alumnes?

Organitzem dues audicions públiques a l’any, la qual cosa obliga els alumnes a posar-se les piles i estudiar les seves peces per aquest dia. Jo crec que seria molt positiu per a ells fer més audicions, encara que no totes fossin públiques. L’objectiu de les audicions no és que se sàpiguen a la perfecció el que tocaran (no s’organitzen per jutjar-los), sinó que evolucionin en el seu aprenentatge. I també és importantíssim que aprenguin a tocar junts i a escoltar-se entre ells.

«Fem música per comunicar el que portem dins, per comunicar aquest jo que els altres no coneixen de nosaltres i que moltes vegades ni tan sols nosaltres mateixos coneixem».

 
Classes de piano: entrevista a Salvador Monzó, professor de Diaula

Per què?

Perquè educar l’oïda no és només tasca del professorat. Quan toquen en grup, després fem una crítica constructiva: cada un diu què li ha semblat l’execució de l’altre i per què, i aquest exercici els enriqueix a tots. Aprendre a escoltar és importantíssim en l’aprenentatge musical. Moltes vegades un creu que està tocant o cantant d’una manera i resulta que aquesta idea que té en la ment no es correspon amb la realitat, amb el que veritablement s’escolta.

En què més els beneficien les audicions?

Amb el temps entenen i assimilen que, si t’importa el què fas, no solament toques en públic per a tu, sinó per als altres: fem música per comunicar el que portem dins, per comunicar aquest jo que els altres no coneixen de nosaltres i que moltes vegades ni tan sols nosaltres mateixos coneixem.

Pots explicar això últim una mica més?

Quan un fa música és una altra persona: la qual només apareix, la qual només existeix, quan fa música. I no cal tenir un públic nombrós, amb que hi hagi una sola persona escoltant és suficient.

Com a professor de piano, què intentes transmetre als teus alumnes?

La passió, l’amor i el sentiment cap a la música, a més del coneixement. L’amor és importantíssim en la música, i si algú ha de fer-lo arribar a l’alumne és el professor. D’entre totes les arts, la música és la més etèria, la més abstracta: no pots veure-la ni palpar-la, cal sentir-la amb l’ànima.

A Diaula s’imparteixen classes de 18 instruments, per què els teus alumnes han escollit piano?

El piano és un instrument molt llaminer: estèticament és molt bonic i pot semblar fàcil de tocar perquè prems la tecla i sona. Però clar, de tocar la tecla i que soni a que soni bé hi ha un abisme. Alguns decideixen escollir piano perquè vénen a fer la prova i els agrada com em relaciono amb ells, com imparteixo les classes; altres s’apunten perquè els seus pares volen que estudiïn piano. Les motivacions inicials són molt diverses.

Tècnicament, té algun avantatge el piano respecte a altres instruments?

No, tots els instruments són molt complexos si es volen tocar bé, i cada un té les seves particularitats. El piano no representa cap problema pel que fa a afinació, a diferència dels instruments de corda, però requereix molta agilitat, independència d’articulació i treballar en la qualitat del so. Cal tenir en compte que per tocar el piano utilitzem les quatre extremitats i cadascuna fa una cosa completament diferent; és a dir, el piano li exigeix al cervell molta coordinació i ordre mental. Un altre avantatge és que com el piano és un instrument orquestral, tant pots tocar una melodia simple com arribar a simular una orquestra. Això no ho pots aconseguir amb altres instruments.

«Fer música és un acte d’amor. El més important no és tocar perfectament, sinó transmetre emoció amb el que interpretes, explicar alguna cosa a l’interpretar ».

 
Classes de piano: entrevista a Salvador Monzó, professor de Diaula

I els desavantatges?

Com que és un instrument difícil, fins que no tens cert nivell de coneixements no pots formar part d’un grup en el que hi hagi, per exemple, violins, flautes travesseres, clarinets o percussió; és a dir, en què hi hagi instruments monofònics o que facin una sola veu, ja que el piano és un instrument harmònic (es toquen diverses notes simultàniament) i exigeix molta capacitat de concentració i haver après a escoltar el que fan els altres instruments perquè el conjunt soni bé.

Com són les classes amb els adults?

Fantàstiques! Se solen implicar molt perquè han decidit estudiar piano per voluntat pròpia. Són exigents, cosa que m’agrada, i et fan moltes preguntes. En general, són molt treballadors: els que no tenen piano a casa vénen a l’escola a practicar sempre que poden. L’única dificultat que em trobo amb alguns que ja havien pres classes anteriorment és que, si tenen mals hàbits adquirits, són reticents als canvis.

Els alumnes de Diaula aprenen a tocar amb altres companys a partir dels 7 anys i a tocar diferents estils, què els aporta aquesta pràctica?

Els beneficia en molts aspectes, com et comentava abans, però el més rellevant és que aprenen a respectar als seus companys. I respectar vol dir que has de saber-te bé la teva part perquè el tot funcioni. A més, aprenen a desenvolupar aquesta dualitat mental d’estar escoltant tant el que ells estan tocant com el que estan interpretant els altres. Bé, en realitat, és molt més que una dualitat, és molt més complex!

Què et sembla indispensable a l’hora de començar a estudiar piano?

Tenir un bon piano a casa. Amb qualsevol altre tipus de piano tot sona igual i això és contraproduent per a l’educació de l’oïda. L’ideal seria començar a tocar amb un bon piano de cua, encara que sóc conscient que no sempre és possible.

Com professor de piano, què intentes transmetre als teus alumnes?

La passió per la música. Si transmets l’amor per la música, tota la resta vindrà amb el temps: l’alumne sentirà que vol tocar bé no només per ell, sinó perquè soni el més bonic possible per als que l’escolten. Fer música és un acte d’amor. El més important no és tocar perfectament, sinó transmetre emoció amb el que interpretes, explicar alguna cosa a l’interpretar. Per si mateix un instrument no transmet res, necessita de la persona. Les vivències personals, les positives i les negatives, també fan que un toqui amb més o menys sentiment. Cal saber-les vehicular i això s’aprèn amb el temps. Els músics toquen millor a mesura que es fan grans. Aconsegueixen el que la música hauria d’aconseguir sempre: que un s’oblidi de tot en escoltar-la i surti d’aquesta experiència renovat. Com a músic, saps quan el públic està connectant amb tu. El reps. La música és comunicació en estat pur i abstracte.

Ho entenen els teus alumnes quan l’hi expliques?

Sí, perfectament. I ho sé perquè ho noto en sentir-los tocar. I també ho noto en el fet que es posen nerviosos i ho passen malament si s’equivoquen. Això vol dir que els importa el que estan fent.

Tens alumnes que van començar les classes de piano quan eren molt petits i que, per tant, porten anys tocant. Com vius la seva evolució?

Alguns ja estan fent concerts, així que em produeix una gran satisfacció personal i professional. Em satisfà haver-los proporcionat eines perquè siguin autosuficients. Crec que aquesta ha de ser la finalitat del professor.

Quins són els teus referents?

Com a compositors, Bach i Chopin. I com a intèrpret, Vladimir Áshkenazi, entre molts altres, sobretot en la seva etapa jove, perquè juga molt amb les qualitats de so, amb les brillantors, amb el detall i no repeteix mai una frase de la mateixa manera.

Quins 3 trets hauria de tenir una persona que vulgui dedicar-se a la música

Voluntat, constància i amor cap a la música.

Què aprens dels teus alumnes?

Molt, ¡i cada dia! Aprenc el que no he de fer, aprenc que moltes vegades tinc raó i aprenc, sobretot, que l’imprescindible en aquesta vida són les relacions humanes. Sense aquesta relació humana no té sentit l’ensenyament musical. Dir-li a l’alumne “Seu, que anem a moure els dits” no porta a res.

Quins reptes tens com a professor

El meu repte és millorar cada dia el que veig que no estic fent bé o el que puc fer millor.

Quan penses en el piano, què et suggereix? Dóna’m una imatge

Em veig com una part més de l’instrument. Si no em sento part d’ell, no puc comunicar en tocar.

Salvador Monzó farà un curs intensiu de piano al mes de juliol per als alumnes que vulguin reforçar el seu aprenentatge i per a aquells que vulguin iniciar-se en aquest instrument, i també impartirà, durant el mateix mes, un curs d’introducció a l’orgue perquè els alumnes puguin iniciar-se en l’experiència de conèixer i tocar aquest instrument. Si voleu informació sobre els cursos, aquí teniu l’enllaç al calendari d’activitats, i també podeu posar-vos directament en contacte amb el centre.

Afegir un comentari

Límite de tiempo se agote. Por favor, recargar el CAPTCHA por favor.

* Si us plau, empleneu tots els camps correctament